
El curs va avançant i les sospites de que uns éssers no identificats passen per la nostra classe i ens amaguen coses, es va confirmant amb el pas dels dies. Una foto desapareguda, unes pinyes per ací, uns retoladors per allà i, finalment, unes petjades aconseguides intencionadament ens ho confirmen. No semblen lladres, ninjes, ni animals com hem arribat a sospitar, aquestes petjades, sols poden ser de DONYETS i DONYETES!!
Ens posem en marxa, volem recuperar la nostra foto i pensem que una carta, serà la millor opció per fer el primer contacte ja que, per més que intentem escriure el correu, l’adreça “Donyets” no ens duu a cap lloc. Mentrestant, els busquem per tot arreu: per la classe, el pati, les motxilles, els calaixos… Volem saber on viuen i, ens comuniquen que per primària, dins uns garrofers vells , alguna vegada, quan no hi ha ningú, se’ls ha vist fent de les seves. Lupes en mà i amb l’emoció continguda per no fer soroll, eixim amb l’esperança de donar amb la pista i, no imaginem la quantitat de indicis que ens anem a trobar. Finalment, analitzades a classe les troballes, escrivim una carta per demanar-los que ens tornen la nostra foto.
Al dia següent, ens quedem bocabadats, en una nota ens expliquen que s’estimen més viure amagats, segurs doncs, als humans de vegades, ens costa respectar les seves necessitats. I ara, què fem? Tindrem donyets a casa tal com Mireia i Pau?? Un nou repte se’ns planteja. I si els escrivim una carta per si de cas?